Els textos diuen que quan hi ha SAMATVA, que vol dir: “la ment estable girada cap a un objecte “, com a conseqüència hi pot haver “KARMÂSHUKLÂKRSNAM” (IV.7) el saber fer.
Si jo medito sobre el motor d’un cotxe podré reparar el cotxe, si medito sobre el meu cos podré conèixer les necessitats del meu cos i saber com m’he d’alimentar o coses d’aquest tipus.
Hi ha per tant tota una sèrie de direccions de meditació que poden correspondre a diferents coses que les persones fan en la seva vida professional i que es manifestaran en un saber fer, en aquests diferents camps.
Però, no hem de comparar la meditació a no importa quin determinat saber fer professional, perquè tal com hem dit abans amb la meditació hi ha un cert deixar anar, hi ha una relaxació real, hi ha una gran confiança, una gran fluïdesa de la ment girada cap a l’objecte.
Moltes persones són capaces de concentrar-se i a partir d’aquí treure un cert benefici de la seva concentració, però la meditació és una altra cosa, la meditació és la mateixa intensitat d’atenció però amb una gran tranquil·litat.
Aquell que medita aconsegueix un estat que s’expressa en els textos en sànscrit de la següent manera, el text diu que aquesta persona esta en l’acció però que l’interior de l’acció ja ha renunciat als fruits de l’acció, aquesta actitud no és una actitud moderna, en el món modern es parla molt del que busquem del que volem obtenir, del rendiment i de coses d’aquest tipus, quan algú arriba a la qualitat de meditació aquesta persona és capaç de tenir un gran rendiment, de ser molt eficaç però no està preocupada per això, en el moment en que medita està preocupada per la qualitat de la seva relació amb l’objecte sense preguntar-se si això tindrà efectes.
Imagineu-vos, per exemple, que som capaços d’actuar així quan eduquem els nostres nens, som extremadament atents als nostres nens i no esperem que facin això o allò, tindrem una millor relació amb ells i faran molt millor allò que nosaltres esperem.
Sovint en les relacions humanes, quan hi ha reaccions és perquè un sent la tensió en l’altre, un sent alguna cosa que no és l’abandó, que no és la serenitat, que no és la pau, la meditació és aquesta situació; heus aquí el que volia dir-vos aquest vespre, no tenia la intenció de parlar-vos llargament, perquè en una reunió com la d’aquesta nit el que és important és la comunicació.
Una de les dimensions de la meditació és la comunicació, si hem de tenir un intercanvi sobre la meditació és parlant-ne i és amb les observacions que teniu ganes de fer o amb les preguntes que voleu formular, perquè potser hàgiu vingut aquesta tarda amb el sentiment de que us diria això, allò, o allò altra i jo no us he dit res de tot això, per tant no voldria que sortíssiu d’aquí frustrats perquè si sortiu d’aquí frustrats, la meva meditació envers vosaltres haurà estat fracassada.
Si teniu preguntes, o coses a dir podem dedicar-hi mitja hora.
Jo penso que l’objecte de meditació no és necessàriament Déu.
C.M. – Penso que he dit no fa gaire que podríem meditar sobre el cos, la respiració o objectes d’aquest tipus; també he dit que podríem meditar sobre un objecte que tingués una relació sobre una feina, això permet tenir el coneixement d’aquest objecte i un saber fer especial en relació amb aquesta tasca, tot això significa que algú que sigui agnòstic o ateu pot practicar el Ioga i la meditació del Ioga.
Vull afegir una cosa, tinc la convicció profunda, però, que si aquesta persona fa aquest camí i arriba a una gran qualitat de meditació, és a dir, a aquesta espècie d’obertura que existeix a la meditació en la qual a la vegada hi ha claredat i pau, aquesta persona en un moment donat segurament es formularà preguntes, en relació al seu origen, a causa de la claredat i la serenor, de la pau que acompanya aquest procés mental, desapareixeran tendències com la de l’autosuficiència o de l’arrogància, i llavors es desenvolupa allò que podem dir la humilitat, que és una nova disposició de l’esperit que està lligada a la capacitat d’escoltar i de respectar.
En un moment donat, gràcies a aquesta humilitat hi ha una convicció profunda que neix en aquesta persona i que és la següent: “jo no sóc el mestre” i en aquest moment passa alguna cosa, jo no sé si això s’assembla a la religió en la qual hem estat educats, no és el meu propòsit d’aquesta tarda.
S’ha de parlar de religió, és un tema com un altre; és un tema interessant i especialment en aquest moment de la història de la humanitat. Parlant de meditació he començat a parlar de Déu perquè és d’aquesta manera que se’n parla a l’Índia i si he començat dient que a l’Índia pels mestres indis la meditació és girar-se vers Déu, és perquè és així.
I si jo he anomenat un text que és la Bhagavad Gita i he dit el que ells entenen per meditació i absència de meditació és perquè també és així. I en aquesta perspectiva Déu no és un símbol, no és un principi abstracte fins i tot no és una energia, és la possibilitat d’un trobament i això es fa a nivell del cos no es fa ni a nivell de la ment ni del cervell i crec que hi ha gent que fa aquest trobament sense haver pensat mai en Déu ni haver utilitzat mai aquest mot, quan existeix aquest trobament no és una qüestió d’autoritat ni de poder.
Això es pot fer a fora de les religions institucionalitzades, però també crec que es pot fer a l’interior. No sé si la meva resposta és suficient.
Pels instructors de Ioga, pels mestres de Ioga a l’Índia, la meditació és, us recordo, adreçar-se cap a Déu, però adreçar-se cap a Déu, no perquè un pateix, li demana ajuda, no perquè hem establert una aliança amb Déu i mantenim la bona comunicació, no perquè tenim un interès filosòfic fonamentat en l’intel·lecte, sinó perquè un vol trobar a Déu, hi ha una aspiració que és una aspiració efectiva que es fonamenta en un desig que ve del cor i en el que hi haurà un gran abandó, no es demanarà res, és una mica la mateixa actitud de la persona que estima en el fons del seu cor i vol trobar a la persona a qui estima. S’ha separat durant un temps d’aquesta persona i vol tornar-la a trobar.
