va fer un dia preciós, ni fred ni calor una mica de sol, unes 500 persones, 200 arbres, 100 pins i 100 alzines, que va donar l’ajuntament (parcs i jardins). La gent encantada, avis amb els néts, pares…, l’ambient fantàstic!!!.
Comencem l’excursió.
Els guies: en Quim i la Maria Teresa.
Gaudint de les vistes.
Montserrat al fons.
L’alzina Bonica.
Fent una pràctica.
flor d’estepa.
Cova del Racó gran.
A dins de la Cova del Racó gran
Hospital de Sang: durant el segle XIX fou un hospital de sang en la guerra dels Carlíns.
Els fotografs: Pepe i
Juan Manuel.
Font de la Pola.
Sant Feliuet de Savassona a dalt del cim
a l’esplanada, la pedra del Dau
la Pedra del Dau
el pla
escala d’accés a Sant Feliuet
vistes amb el castell de Savassona a la dreta
Sant Feliuet
en Xevi ens explica la història de Sant Feliuet
i de la Pedra del Sacrifici, entre altres…
La Pedra del Sacrifici
en Xevi ensenyant els gravats de La Pedra de les Bruixes
La pedra de les bruixes
Pedra del Nen
El Pla, El Dau a la dreta i el Castell de Savassona al fons.
Gràcies Pepe per les fotos
El que vam sentir al fer la pràctica, el silenci, el cant dintre l’ermita, la companyia de tots nosaltres i d’en Xevi, del lloc on els sentits i la imaginació s’esplaiaven. Records, que al veure les fotografies es tornen a reviure.
Moltes gràcies
Voy a presentar estos tres capítulos: el cuerpo, la respiración y el sonido.
El cuerpo: si el cuerpo está mal colocado el aliento también se sitúa mal, el cuerpo es como un soporte al aliento, en el cuerpo los sonidos van a vibrar a resonar, por ejemplo cuando nos encontramos delante de una persona que emite sonidos muy graves sentimos que estos sonidos hacen vibrar el cuerpo, de esta manera cuando recibimos sonidos graves los sentimos en la parte baja del cuerpo y los sonidos agudos en la parte alta del cuerpo, esto es cuando percibimos los sonidos, cuando vamos a producirlos puede ser diferente.
El cuerpo se encuentra en una vibración permanente.
En Francia reside una señora que se llama Mª Lluis Oche que dice que a cada nivel de la columna vertebral corresponde una altura de sonido y si la vibración de una cierta nota resuena mal a la altura de la vértebra que le corresponde, es que existe un problema de salud en este lugar concreto, me parece difícil de establecer una relación tan precisa pero en todo caso es lo que dice.
En India hay representaciones, por ejemplo en el Tantrismo en el que todas las letras del alfabeto son representadas en el cuerpo y particularmente en los centros de energía llamados Chakras no se si merece la pena comentar en estos momentos a qué nivel corresponde cada letra, pero aun así esto demuestra como la recitación de todos los sonidos existentes hacen vibrar el cuerpo.
Esta es la primera parte en el que el cuerpo es el asiento del aliento y del sonido.
Voy a hablar a continuación del aliento:
La respiración representa los cambios, la relación con nuestro mundo exterior, la inspiración es coger alguna cosa y la espiración es dar alguna cosa. Este proceso de la respiración se hace de una manera totalmente automática.
También podemos influir de una manera muy importante al hacer el pranayama. Por ejemplo, existe una correlación muy fuerte entre la respiración y las emociones. Susana Bloch, una chilena profesora de teatro y psicòloga, se dio cuenta que los actores para experimentar ciertas emociones lo podían hacer escogiendo ciertos esquemas respiratorios, que correspondían a estas emociones y cambiando el ritmo respiratorio sentían muy fácilmente la emoción correspondiente.
Es interesante ver que en el yoga buscamos muy rápidamente influir sobre la respiración para obtener los efectos que voy a citar, por ejemplo, para obtener mayor calma o por el contrario obtener un estímulo o un equilibrio, es interesante ver que en otro contexto la respiración se asocia totalmente a las emociones.
Es importante cambiar el esquema respiratorio y también es importante en algún momento respetar el esquema respiratorio que va asociado a una emoción y tal vez si intentamos cambiar un esquema nos puede impedir comprender cuál es la emoción y de estar más en contacto con la misma emoción para trabajar con ella.
Voy a hablar a continuación un poco de la teoría, que tiene mucha relación con la práctica. En el yoga se habla de dos formas de “aliento” de energía, una que llamamos Prana que se sitúa en la parte alta del cuerpo, en su movimiento natural fluye hacia arriba y de otra energía que llamamos apana situada en la parte baja del cuerpo que su movimiento natural es de bajada. En el yoga proponemos unir estas dos energías, hacer descender prana y hacer subir apana, es el motivo por el que cuando respiramos en yoga inspiramos de arriba hacia abajo y al espirar lo hacemos de abajo hacia arriba.
Es muy interesante, lo he hecho durante muchos años.
Cuando quería cantar, sin embargo, me di cuenta que hay una manera de respirar partiendo de la idea anterior, que podía ser un obstáculo, porque si se quiere rápidamente respirar de arriba hacia abajo llenamos mucho la parte alta del cuerpo y esto puede producir una cierta tensión en la parte alta del cuello que impide cantar, es un obstáculo y por tanto me ha hecho reflexionar sobre la forma de respirar.
El profesor de canto siempre me recuerda que la inspiración es un movimiento de expansión hacia arriba hacia abajo, delante, atrás y hacia los lados y ahora que se me presenta más la inspiración como el hecho de ir en todas las direcciones, a la vez pongo más la atención en que se encuentre distendida para que no sea un obstáculo para el sonido.
Després de varis mesos sense penjar res al bloc i com us vaig comentar fa molt de temps a alguns de vosaltres, aquí teniu la conferència que va impartir Laurance Maman.
El maig del 2005 Laurance Maman va poder venir a Mollet per fer una conferència a la Marineta i un seminari a L’escola de Ioga, el tema era:
Conferència: El sonido.
Seminari dissabte: Asana y sonido.
Diumenge: Canto Védico.
Es va traduir del francès al castellà degut a que van assistir persones de diferents punts d’Espanya, és per aquest motiu que la transcripció s’ha fet al castellà.
Canto con Laurance Maman
Laurance Maman: alumna de T.K.V. Desikachar desde 1977, fundadora de profesores de yoga. Practica y enseña el canto desde hace muchos años, se ha formado recibiendo clases particulares con T.K.V. Desikachar (védico, uso del sonido en la práctica del yoga), Dominique Vellard y Brigitte Lesne (canto gregoriano y repertorios mediavales) Brigitte Le Baron y Christophe Lizère (técnica vocal y repertorio).
Conferencia: el sonido
En la práctica del yoga, tiene una gran importancia el trabajo con el sonido. Permite y provoca una atención particular en el cuerpo, prolonga el trabajo sobre la respiración, concentra la atención y la energía. El canto en grupo es un entrenamiento para la escucha y la comunicación. El reconocimiento de cada individuo en un conjunto de cantores es un camino de respeto y amistad.
Esta tarde vay a hablar de mi experiencia personal con relación al canto, empezaré con una anécdota, en 1967 estuve en la India estudiando yoga, era la primera vez con T.K.V. Desikachar, entonces era muy tímida y un día me propuso cantar los Yoga-sutra, ya los había trabajado con uno de mis profesores Claude Marechal en Bélgica. Cuando empecé a cantar los Yoga-sutra T.K.V. Desikachar se puso a reír y me preguntó si realmente me daba cuenta de la gran diferencia que había entre mi voz al cantar o al hablar.
Encontramos juntos y luego se confirmó, que el canto era para mí un camino de confianza en mí misma, es la primera cosa que puedo decir.
Durante mucho tiempo no solo estudié la tradición oriental como el canto védico, también me interesé por el canto gregoriano, empecé a cantar con muchas dudas, en el primer seminario donde participe el profesor me pidió que demostrara com cantaba el canto védico y por medio del canto védico encontré la energía de pasar al canto gregoriano que era donde quería realmente llegar.
El canto védico es un canto alejado de nuestra cultura pero es muy simple, una recitación basada en tres notas con una sonoridad muy interesante, tan simple que es entre otros una manera extraordinaria de colocar la voz.
Para volver a la relación entre el yoga y el sonido, en el yoga el trabajo con el sonido es de una gran importancia, por ejemplo cuando hablamos de técnicas respiratorias de prânâyâma hay todo una parte de estas técnicas respiratorias que se pueden hacer asociadas a la recitación de frases, de mantras.
en un texto que considero muy interesante como es el Yoga-sutra de Patanjali describe el proceso de transformación mental obtenido por el yoga, en este texto establece una relación muy interesante entre la palabra, el objeto que designa la palabra y las ideas o representaciones que se asocia a este objeto, palabra, objeto, representación.
En la tradición India un texto como el Sâmkhya presenta la oreja, la audición ligado al espació, el espació, la noción de espació poco limitado, por ejemplo oímos sonidos a través de las paredes y sin embargo no vemos a través de las paredes.
Desde mi vertiente como médico, el oído se encuentra a la vez vinculado al oir y al equilibrio para movernos en el espació. Como veis en la tradición del Yoga el sonido es importante.
Hablando de mi experiencia quisiera deciros que practico Yoga y he aplicado técnicas respiratorias en el yoga desde mucho tiempo y desde hace unos cuantos años practicando canto he añadido a la práctica de canto técnicas vocales, encuentro que la puesta en marcha de estatécnica vocal hace comprender cosas de una manera más profunda sobre las técnicas respiratorias que aplico en el Yoga.
Voy a decir una cosa que puede parecer evidente, cuando practicamos cada día, cuando emitimos sonidos, el sonido es llevado por el aliento y el aliento llevado por el cuerpo, hay que esntir y tener siempre presente esta idea, hay que volver siempre a esta idea. Continuara…
Ha dit que en la meditació un s’ha de deixar anar, hi ha d’haver una gran fluïdesa, confiança, sense preocupar-se dels objectius, això no és pas una idea moderna. Però nosaltres estem en una època moderna. Si no hi ha resultats, que estem fent?
C.M. – Hem de ser molt optimistes i pacients, no sóc un aferrissat adversari del món modern que critica el que passa, crec que no és una actitud correcta de criticar sempre el que estem vivint ara, cal dir que vivim en una societat en la qual és difícil estar tranquil, en la qual hi ha moltes tensions, això és una evidència però també hi ha moltes oportunitats de descobrir, d’avançar, de conèixer, de canviar, d’estudiar, de dedicar-se a coses que potser no havíem pogut descobrir fa cent anys, ara les coses poden anar molt més de presa, podem dir que això té les seves avantatges però també dir que això és una mica delicat.
Però com que és la realitat de la nostra vida, de la nostra societat i és en aquesta realitat que hem de viure, no ens en podem escapar, per tant no és una bona idea criticar l’atmosfera del món modern.
Crec que justament aquí el Ioga té un paper a jugar perquè si cada dia podem moure’ns lentament, respirar a poc a poc, o fer alguna cosa que sembla inútil, tancar els ulls, relaxar-se, fer coses que no van com el moviment trepidant de la vida moderna i tenir en compte aquest fet, podem potser jugar un paper important en la nostra societat, podem ser útils, primer amb nosaltres mateixos i després en relació als altres, o sigui que, fins i tot si vivim en una societat plena de tensions, de competició no hi ha res que ens impedeixi de poder fer el nostre Ioga tranquil·lament.
I si estem en la competició hi som, però potser hi som d’una manera una mica més relaxada que els altres, potser no estem molt lligats als fruits de l’acció. I si estem relaxats, els fruits de l’acció tindran els millors fruits, els que tenen més valor perquè són els més profunds, per tant la situació no és tan dolenta com això, és el meu sentiment.
La condició fonamental de Jñânini és la fe? Però la fe és té o no és té, la dificultat per tenir-la podríem dir que és una excessiva instal·lació del ego?
C.M. – Quan dius: “la fe la tenim o no la tenim”. Jo t’escolto, et segueixo i accepto la teva proposició, perquè de fet podem dir: aquesta persona té una gran fe i l’altra persona no té fe en res. Donat que existeixen aquestes expressions, existeix una certa realitat de tenir, o no tenir la fe, però després d’haver dit això tinc ganes de dir que no hi estic del tot d’acord.
Tinc ganes de fer la proposta següent: essent la fe una cosa que ve d’allò més profund de l’ésser i el més profund de l’ésser existeix en tots els éssers; tothom té fe, però hi ha persones que l’ignoren, ignoren que tenen aquesta fe, que tenen aquesta energia que pot transportar-los a conèixer quina és la seva naturalesa, a saber qui són.
Aquesta ignorància es deguda a la presència de determinats obstacles i quan dius que l’ego és un obstacle estic d’acord. L’ego del tipus vanitat, orgull, amor propi, etc. també hi ha una cosa, que no és fàcil de comprendre a l’Occident, que és més senzill de comprendre a l’Índia, en relació a això que anomenem ego i és que a l’Índia es diu que si algú té l’ego molt fort i que li impedeix de ser senzill, clar, humil, i d’evolucionar interiorment; aquesta persona només ha de fer una cosa i és anar a veure un instructor i seguir les seves instruccions i la idea del Guru, del Sistá (savi, persona noble, culta o ben educada).
A l’Índia això és molt senzill perquè forma part de la cultura, però a l’Occident quan sentim la paraula Guru, se’ns posen els pèls de punta, perquè la paraula Guru és una paraula que trobem als diaris que designa els mestres de les sectes que fan tot tipus de coses.
És una paraula que utilitzen els periodistes per designar als xerraries, les persones que sedueixen, que dominen, etc. per tant la paraula Guru té un sentit totalment diferent aquí.
A l’Índia un Guru és algú que és estable, que és clar, és algú a qui poder tenir confiança i que pot guiar, però perquè em pugui guiar cal que em digui: Hi ha algú que està més clar que jo! Això no és sempre senzill, sovint estem disposats a anar a conferencies, a llegir llibres, però seguir les instruccions d’algú que ens digui : ” tu has de fer això perquè això altre no és correcte”.
No és pas evident i com que sovint es parla de dependència en relació al Guru, això tampoc és evident a casa nostra, però tens raó l’ego és un gran obstacle i la humilitat, no ve dient: jo vull ser humil. Fins ara encara no hi ha concursos d’humilitat, un campió mundial d’humilitat, no és molt popular.
Vull agrair-vos que hàgiu seguit aquesta xerrada amb tanta atenció, és la relaxació que he fet abans a la teva escola que ha determinat la manera en que voldria parlar-vos aquesta tarda.
Hagués pogut abordar el tema de meditació d’una altra manera, però he partit de l’Índia i d’aquest aspecte particular de la paraula meditació que està lligat a un camí espiritual, he pres un risc de manera deliberada, però tinc la impressió a causa de la qualitat de la vostra manera d’escoltar que la meva relaxació m’ha guiat bé i m’ha fet prendre un risc que ha estat un bon risc.
Us dono gràcies per això.
Els textos diuen que quan hi ha SAMATVA, que vol dir: “la ment estable girada cap a un objecte “, com a conseqüència hi pot haver “KARMÂSHUKLÂKRSNAM” (IV.7) el saber fer.
Si jo medito sobre el motor d’un cotxe podré reparar el cotxe, si medito sobre el meu cos podré conèixer les necessitats del meu cos i saber com m’he d’alimentar o coses d’aquest tipus.
Hi ha per tant tota una sèrie de direccions de meditació que poden correspondre a diferents coses que les persones fan en la seva vida professional i que es manifestaran en un saber fer, en aquests diferents camps.
Però, no hem de comparar la meditació a no importa quin determinat saber fer professional, perquè tal com hem dit abans amb la meditació hi ha un cert deixar anar, hi ha una relaxació real, hi ha una gran confiança, una gran fluïdesa de la ment girada cap a l’objecte.
Moltes persones són capaces de concentrar-se i a partir d’aquí treure un cert benefici de la seva concentració, però la meditació és una altra cosa, la meditació és la mateixa intensitat d’atenció però amb una gran tranquil·litat.
Aquell que medita aconsegueix un estat que s’expressa en els textos en sànscrit de la següent manera, el text diu que aquesta persona esta en l’acció però que l’interior de l’acció ja ha renunciat als fruits de l’acció, aquesta actitud no és una actitud moderna, en el món modern es parla molt del que busquem del que volem obtenir, del rendiment i de coses d’aquest tipus, quan algú arriba a la qualitat de meditació aquesta persona és capaç de tenir un gran rendiment, de ser molt eficaç però no està preocupada per això, en el moment en que medita està preocupada per la qualitat de la seva relació amb l’objecte sense preguntar-se si això tindrà efectes.
Imagineu-vos, per exemple, que som capaços d’actuar així quan eduquem els nostres nens, som extremadament atents als nostres nens i no esperem que facin això o allò, tindrem una millor relació amb ells i faran molt millor allò que nosaltres esperem.
Sovint en les relacions humanes, quan hi ha reaccions és perquè un sent la tensió en l’altre, un sent alguna cosa que no és l’abandó, que no és la serenitat, que no és la pau, la meditació és aquesta situació; heus aquí el que volia dir-vos aquest vespre, no tenia la intenció de parlar-vos llargament, perquè en una reunió com la d’aquesta nit el que és important és la comunicació.
Una de les dimensions de la meditació és la comunicació, si hem de tenir un intercanvi sobre la meditació és parlant-ne i és amb les observacions que teniu ganes de fer o amb les preguntes que voleu formular, perquè potser hàgiu vingut aquesta tarda amb el sentiment de que us diria això, allò, o allò altra i jo no us he dit res de tot això, per tant no voldria que sortíssiu d’aquí frustrats perquè si sortiu d’aquí frustrats, la meva meditació envers vosaltres haurà estat fracassada.
Si teniu preguntes, o coses a dir podem dedicar-hi mitja hora.
Jo penso que l’objecte de meditació no és necessàriament Déu.
C.M. – Penso que he dit no fa gaire que podríem meditar sobre el cos, la respiració o objectes d’aquest tipus; també he dit que podríem meditar sobre un objecte que tingués una relació sobre una feina, això permet tenir el coneixement d’aquest objecte i un saber fer especial en relació amb aquesta tasca, tot això significa que algú que sigui agnòstic o ateu pot practicar el Ioga i la meditació del Ioga.
Vull afegir una cosa, tinc la convicció profunda, però, que si aquesta persona fa aquest camí i arriba a una gran qualitat de meditació, és a dir, a aquesta espècie d’obertura que existeix a la meditació en la qual a la vegada hi ha claredat i pau, aquesta persona en un moment donat segurament es formularà preguntes, en relació al seu origen, a causa de la claredat i la serenor, de la pau que acompanya aquest procés mental, desapareixeran tendències com la de l’autosuficiència o de l’arrogància, i llavors es desenvolupa allò que podem dir la humilitat, que és una nova disposició de l’esperit que està lligada a la capacitat d’escoltar i de respectar.
En un moment donat, gràcies a aquesta humilitat hi ha una convicció profunda que neix en aquesta persona i que és la següent: “jo no sóc el mestre” i en aquest moment passa alguna cosa, jo no sé si això s’assembla a la religió en la qual hem estat educats, no és el meu propòsit d’aquesta tarda.
S’ha de parlar de religió, és un tema com un altre; és un tema interessant i especialment en aquest moment de la història de la humanitat. Parlant de meditació he començat a parlar de Déu perquè és d’aquesta manera que se’n parla a l’Índia i si he començat dient que a l’Índia pels mestres indis la meditació és girar-se vers Déu, és perquè és així.
I si jo he anomenat un text que és la Bhagavad Gita i he dit el que ells entenen per meditació i absència de meditació és perquè també és així. I en aquesta perspectiva Déu no és un símbol, no és un principi abstracte fins i tot no és una energia, és la possibilitat d’un trobament i això es fa a nivell del cos no es fa ni a nivell de la ment ni del cervell i crec que hi ha gent que fa aquest trobament sense haver pensat mai en Déu ni haver utilitzat mai aquest mot, quan existeix aquest trobament no és una qüestió d’autoritat ni de poder.
Això es pot fer a fora de les religions institucionalitzades, però també crec que es pot fer a l’interior. No sé si la meva resposta és suficient.
Si m’agafo una mica de temps per parlar-vos de la relaxació és perquè la relaxació és el que permetrà a una persona passar de la concentració a la meditació. En la concentració hi ha una tensió, hi ha voluntat, hi ha alguna cosa de la naturalesa de la fixació, d’una relació fixada amb un objecte escollit hi ha alguna cosa que és voluntària, una espècie de força d’intensitat.
En la meditació una bona part de tot això ha desaparegut, de fet la relació amb l’objecte de meditació s’ha aprofundit però han aparegut qualitats degudes a la desaparició de totes les tensions inútils.
Passar de la concentració a la meditació es guardar l’objecte de meditació a la ment. Guardar la intensitat d’atenció per treure totes les tensions inútils i produir d’aquesta manera un estat de fluïdesa. Quan Patanjali en el seu ensenyament parla de meditació utilitza la fórmula següent: “PRATYAYAIKATÂNAT” (III – 2) és una fórmula que indica que un ha passat a una determinada fluïdesa.
Hi ha amb l’objecte de meditació una espècie de ressonància, una relació, una espècie d’energia tranquil·la que va cap aquest objecte i l’objecte la torna a enviar cap a mi. Aquesta energia és com una llum que banya l’objecte i que m’envia l’objecte lluminós, en l’estat de meditació es produeix una certa serenor, la serenor és una gran distensió que no és únicament física, és una distensió profunda que fa que la intimitat amb l’objecte encara sigui més gran i que el tercer estat, la meditació perfecta, es pugui assolir.
És aquest estat el que abans he anomenat SAMÂDHI que he designat com la meditació realitzada en estat de samâdhi. Jo he desaparegut en relació a l’objecte, jo ja no tinc la consciència de ser l’objecte que observo, l’objecte, el jo que té necessitat d’existir ja no existeix, hi haurà el que es podrà anomenar una claredat pura, el sentiment de ser diferent de l’objecte no existeix més, la ment ha agafat la forma de l’objecte completament i no hi ha cap lloc a la ment per:” jo penso, per tant, jo sóc”.
“El jo sóc” ha desaparegut, ja no hi ha més ego hi ha una total transparència de la ment que ha agafat completament la forma de l’objecte i la meva consciència és total en relació a l’objecte, però la meva consciència no és el meu ego, el meu ego és una altra cosa, el meu ego és una intensificació de la meva consciència amb el meu pensament, en el qual jo crec que jo sóc el que jo penso en la meditació perfecta ja no hi ha” jo sóc el que jo penso”, perquè no hi ha res més que l’objecte, ” ârtha-mâtra-nirbhâsam (III.3) “
El text de Patanjali que estic citant diu aquestes tres paraules: “ÂRTHA-MÂTRA-NIRBHÂSAM” que es poden traduir de la següent manera, en la meditació perfecta no hi ha res més que l’objecte, únicament l’objecte i és brillant la idea que l’objecte és brillant, és la idea que es percep l’objecte amb tots els seus aspectes, amb profunditat, d’una manera nova. Imaginem que tornem al principi d’aquesta xerrada i que l’objecte de meditació sigui Déu, la meditació sobre Déu i la meditació perfecta sobre Déu es l’experiència que fan els místics.
Però no tothom té predisposicions per un camí místic, aquesta és la raó per la qual els mestres de Ioga han proposat tota una altra sèrie d’objectes a part de Déu i pretenen o diuen que practicant Ioga, un pot desenvolupar un coneixement especial sobre determinades coses, i a partir d’aquests coneixements extraordinaris sobre diverses coses que són diferents objectes de meditació, es pot desenvolupar a partir d’aquí una manera de fer, un saber fer extraordinari. Continuarà…
Sant Cebrià de Cabanyes abans de la reconstrucció.
A primera hora del matí.
Pràctica a l’esplanada de l’Ermita.
Interior de l’Ermita.
Rèplica del frontal de l’altar (obra de fusta del s. XIII), que explica la vida de Sant Cebrià.
Segons ens ha explicat en Xavier.
Entrada. El lloc on hem cantat; a sobre antiguament hi havia un pis on s’hi posava el cor, encara s’hi veuen les travesses de fusta.
En Xavier, tancant l’Ermita.
A dins del pou de glaç, el canvi de temperatura es considerable
Diferents pisos per treure el glaç
La bassa, aprofitant les baixes temperetures de l’hivern l’aigua es glaçava, es tallava el glaç i s’introduia per una rampa a l’interior del pou.
La cúpula a 21,5 metres d’alçada de la part més baixa del pou.
En un text clàssic del Ioga, que s’anomena Ioga Sutra, s’analitza la paraula meditació d’una manera molt precisa. La paraula meditació es troba situada entre dues altres paraules, el primer terme designa el que ve abans i el segon terme designa el que hauria de venir necessàriament després de la meditació, si la meditació ha tingut èxit, els tres termes són necessaris.
En català podem traduir per concentració el primer terme. El tercer terme que ve després de la meditació porta una paraula del sànscrit que és difícil de traduir que és la paraula samâdhi que podríem traduir com una meditació realitzada, una meditació perfecta en la qual hi ha una situació de total serenitat en relació a un objecte de meditació.
Els ensenyaments clàssics de Ioga que parlen d’aquestes tres etapes són molt clars, diuen : abans de la meditació cal que la ment estigui fixada en un objecte, això vol dir que la persona que medita escollint la direcció de la meditació ha d’haver pogut escollir sense cap dubte, ha agafat una direcció i s’ha associat aquesta dírecció i en el moment en que ha escollit la direcció un gran nombre de distraccions desapareixen, pràcticament ja no n’hi hauran.
El text diu això DESHABANDHASHCITTASYA (III-1) que vol dir: la concentració és la capacitat de dirigir-se totalment cap a un objecte i associar-se amb ell, aquí diu és la associació de la meva ment amb l’objecte, la concentració de l’atenció és una cosa que desgraciadament per un determinat número de persones no és fàcil, moltes causes exteriors impedeixen a aquestes persones a arribar a desenvolupar aquestes capacitats mentals, potser són problemes de salut, potser turbulències mentals que agiten constantment la ment i quan tracten d’orientar la seva ment cap un objecte la ment se’n va cap una altra direcció, és una espècie d’agitació psicosomàtica que impedeix que es realitzi el poder de concentració, quan algú està en aquesta situació de incapacitat de concentrar la ment, evidentment no hi ha cap possibilitat de meditació, perquè la concentració és la porta que permet entrar en el procés de meditació, caldrà doncs si aquesta persona vol meditar que aprengui a concentrar-se.
Un aprèn a concentrar-se disciplinant la seva ment a través de diferents mitjans, disciplinant la vida; a vegades és necessari disciplinar la vida, un aprèn a concentrar-se disciplinant la respiració, un s’adona que quan la respiració està agitada, la ment també està agitada.
Una persona que cada dia practiqués 15 minuts d’exercicis senzills de respiracions profundes podria passar d’un estat en el que és difícil la concentració a un estat en el que li és més fàcil.
Hi ha doncs diferents mètodes psicosomàtics senzills que ajuden a desenvolupar el poder de concentració, la relaxació juga un paper important en aquest camp. Un pot estar molt relaxat, suprimint les tensions corporals inútils, deixar-se anar d’alguna idea que es té a la ment i que impedeix prendre una altra direcció.
El poder de concentració es pot desenvolupar. En aquest camp, la relaxació és molt important i és molt pràctica. Podem parlar-ne d’una manera exterior sense creure-hi, quan un practica el Ioga d’una manera seriosa, utilitza la relaxació.
Abans de venir a parlar-vos aquesta tarda, donat que abans havia fet un taller amb un petit grup de vosaltres. He demanat a en Jaume si podria anar a la seva escola que és a uns minuts d’aquí. M’he estirat a terra, m’he posat un coixí a sota el clatell i m’he relaxat, això vol dir que conscientment he distès tots els meus músculs.
Havia de trobar-vos durant un temps i tractar de fer tan bé com pugui aquesta presentació de la meditació, per això volia tenir la ment clara i he sentit que era necessari treure determinades tensions que tenia en el meu cos, les he tret com una goma damunt d’un paper en el qual hi ha alguna cosa escrita simplement un constata els llocs on hi ha tensions: el clatell, els maxil·lars, les espatlles, etc..
Simplement un les constata i les treu, per això es poden utilitzar determinades astúcies respiratòries com per exemple respirar molt lleugerament pel ventre i retenir la respiració durant alguns instants amb els pulmons buits i en aquest moment en que estem amb pulmons buits un està com buit del tot, anem a buscar en el cos una tensió l’agafem i la llancem.
Continuarà …