Pels instructors de Ioga, pels mestres de Ioga a l’Índia, la meditació és, us recordo, adreçar-se cap a Déu, però adreçar-se cap a Déu, no perquè un pateix, li demana ajuda, no perquè hem establert una aliança amb Déu i mantenim la bona comunicació, no perquè tenim un interès filosòfic fonamentat en l’intel·lecte, sinó perquè un vol trobar a Déu, hi ha una aspiració que és una aspiració efectiva que es fonamenta en un desig que ve del cor i en el que hi haurà un gran abandó, no es demanarà res, és una mica la mateixa actitud de la persona que estima en el fons del seu cor i vol trobar a la persona a qui estima. S’ha separat durant un temps d’aquesta persona i vol tornar-la a trobar.
Hi ha una gran intensitat un desig però que és un desig profund, és un desig de veure, de trobar, de percebre, d’estar amb ell, el iogui anomena això el Jñânin. Jñânin és aquell que està qualificat per la meditació perquè la seva ment és molt clara, en el seu mental no hi ha cap ambigüitat en relació amb l’objecte de meditació que és Déu.
El que acabo de dir-vos és de la manera que a l’Índia parlen de meditació, quan han assimilat ells mateixos els propis fonaments de la meditació i el fonament de la meditació és el que en realitat s’anomena fe. Es considera que no es pot arribar a un estat de meditació si no hi ha una gran fe. La fe és creure amb totes les forces en alguna cosa que encara no hem vist i saber que descobrírem aquesta cosa, jo dic aquesta cosa i per ells aquesta cosa és Déu.
La fe per a ells és sentir que tenim aquesta presència a l’interior nostre, sentir que aquesta presència és en tota cosa i al mateix temps sentir que hi ha obstacles. Els quals podem eliminar. Les persones d’aquest tipus tenen una estabilitat mental real, tenen com acabo de dir una gran fe i posen en pràctica el camí.
Per realitzar aquest trobament hi ha mitjans que es posen en pràctica i que interessen a moltes persones que practiquen Ioga i que no viuen a l’Índia.
Aquests mitjans a vegades també s’anomenen meditació perquè estan destinats a crear les condicions per poder tenir aquesta obertura de la qual acabo de parlar. Aquests mitjans se situen al nivell del cos, de l’activitat sensorial, de la respiració i de l’orientació de la ment envers qualsevol objecte.
Això també porta el nom de meditació, perquè fonamentalment esdevé una meditació, ja que en un moment donat la qualitat de relació pot ser la mateixa que establim amb Déu. Jo estableixo una relació amb la qual no anomeno Déu però de fet és una manifestació del poder diví.
Amb la pràctica de postures de Ioga, jo estableixo una relació amb el meu cos i amb la meva respiració. Amb el prânâyâma, estableixo una relació amb la meva respiració, pot ser un objecte de la naturalesa com el sol que surt o la lluna o una flor o alguna cosa que desperti en mi un sentiment de benestar que potser en un moment donat em pot portar cap a la idea de que darrera de tota cosa hi ha la presència divina.
Continuarà …
