REFLEXIONS SOBRE LA MEDITACIÓ, Claude Maréchal (sèptima part i última)

Ha dit que en la meditació un s’ha de deixar anar, hi ha d’haver una gran fluïdesa, confiança, sense preocupar-se dels objectius, això no és pas una idea moderna. Però nosaltres estem en una època moderna. Si no hi ha resultats, que estem fent?

C.M. – Hem de ser molt optimistes i pacients, no sóc un aferrissat adversari del món modern que critica el que passa, crec que no és una actitud correcta de criticar sempre el que estem vivint ara, cal dir que vivim en una societat en la qual és difícil estar tranquil, en la qual hi ha moltes tensions, això és una evidència però també hi ha moltes oportunitats de descobrir, d’avançar, de conèixer, de canviar, d’estudiar, de dedicar-se a coses que potser no havíem pogut descobrir fa cent anys, ara les coses poden anar molt més de presa, podem dir que això té les seves avantatges però també dir que això és una mica delicat.

Però com que és la realitat de la nostra vida, de la nostra societat i és en aquesta realitat que hem de viure, no ens en podem escapar, per tant no és una bona idea criticar l’atmosfera del món modern.

Crec que justament aquí el Ioga té un paper a jugar perquè si cada dia podem moure’ns lentament, respirar a poc a poc, o fer alguna cosa que sembla inútil, tancar els ulls, relaxar-se, fer coses que no van com el moviment trepidant de la vida moderna i tenir en compte aquest fet, podem potser jugar un paper important en la nostra societat, podem ser útils, primer amb nosaltres mateixos i després en relació als altres, o sigui que, fins i tot si vivim en una societat plena de tensions, de competició no hi ha res que ens impedeixi de poder fer el nostre Ioga tranquil·lament.

I si estem en la competició hi som, però potser hi som d’una manera una mica més relaxada que els altres, potser no estem molt lligats als fruits de l’acció. I si estem relaxats, els fruits de l’acció tindran els millors fruits, els que tenen més valor perquè són els més profunds, per tant la situació no és tan dolenta com això, és el meu sentiment.

La condició fonamental de Jñânini és la fe? Però la fe és té o no és té, la dificultat per tenir-la podríem dir que és una excessiva instal·lació del ego?

C.M. – Quan dius: “la fe la tenim o no la tenim”. Jo t’escolto, et segueixo i accepto la teva proposició, perquè de fet podem dir: aquesta persona té una gran fe i l’altra persona no té fe en res. Donat que existeixen aquestes expressions, existeix una certa realitat de tenir, o no tenir la fe, però després d’haver dit això tinc ganes de dir que no hi estic del tot d’acord.

Tinc ganes de fer la proposta següent: essent la fe una cosa que ve d’allò més profund de l’ésser i el més profund de l’ésser existeix en tots els éssers; tothom té fe, però hi ha persones que l’ignoren, ignoren que tenen aquesta fe, que tenen aquesta energia que pot transportar-los a conèixer quina és la seva naturalesa, a saber qui són.

Aquesta ignorància es deguda a la presència de determinats obstacles i quan dius que l’ego és un obstacle estic d’acord. L’ego del tipus vanitat, orgull, amor propi, etc. també hi ha una cosa, que no és fàcil de comprendre a l’Occident, que és més senzill de comprendre a l’Índia, en relació a això que anomenem ego i és que a l’Índia es diu que si algú té l’ego molt fort i que li impedeix de ser senzill, clar, humil, i d’evolucionar interiorment; aquesta persona només ha de fer una cosa i és anar a veure un instructor i seguir les seves instruccions i la idea del Guru, del Sistá (savi, persona noble, culta o ben educada).

A l’Índia això és molt senzill perquè forma part de la cultura, però a l’Occident quan sentim la paraula Guru, se’ns posen els pèls de punta, perquè la paraula Guru és una paraula que trobem als diaris que designa els mestres de les sectes que fan tot tipus de coses.

És una paraula que utilitzen els periodistes per designar als xerraries, les persones que sedueixen, que dominen, etc. per tant la paraula Guru té un sentit totalment diferent aquí.

A l’Índia un Guru és algú que és estable, que és clar, és algú a qui poder tenir confiança i que pot guiar, però perquè em pugui guiar cal que em digui: Hi ha algú que està més clar que jo! Això no és sempre senzill, sovint estem disposats a anar a conferencies, a llegir llibres, però seguir les instruccions d’algú que ens digui : ” tu has de fer això perquè això altre no és correcte”.

No és pas evident i com que sovint es parla de dependència en relació al Guru, això tampoc és evident a casa nostra, però tens raó l’ego és un gran obstacle i la humilitat, no ve dient: jo vull ser humil. Fins ara encara no hi ha concursos d’humilitat, un campió mundial d’humilitat, no és molt popular.

Vull agrair-vos que hàgiu seguit aquesta xerrada amb tanta atenció, és la relaxació que he fet abans a la teva escola que ha determinat la manera en que voldria parlar-vos aquesta tarda.

Hagués pogut abordar el tema de meditació d’una altra manera, però he partit de l’Índia i d’aquest aspecte particular de la paraula meditació que està lligat a un camí espiritual, he pres un risc de manera deliberada, però tinc la impressió a causa de la qualitat de la vostra manera d’escoltar que la meva relaxació m’ha guiat bé i m’ha fet prendre un risc que ha estat un bon risc.

Us dono gràcies per això.